Ara i després de tota una vida caminant
he aprés que és millor gatejar,
així, les coses queden més aprop de la meva cara,
així, no només mir el terra des de més aprop,
sinó que també l'escolt.

Anant a quatre grapes he aprés a menysprear al cel,
anant a quatre grapes ningú m'escolta,
ningú em mira, i si ho fan ni em veuen.
Ara entenc la felicitat dels nins petits,
i també la resignació d'aquells que s'estimen més caminar.
Tots ells lamenten amb resignació la vida,
però també diuen que l'estimen.
Ells estimen la vida perquè estan acostumats a estimar,
no perquè estiguin acostumats a viure.
Jo anant de quatre grapes
m'atrac cada vegada més a la vida,
i me la prenc a glops d'aigua.

Aigua! Aigua!
Ells no tenen temps per mirar l'aigua,
ells se la beuen, la tuden, se l'eixuguen!
Utilitzen paraigües per por a l'aigua!
Si plou no surten i si surten que no plogui,
i ja tornen a mirar al cel com esperant una resposta.
Si plou, que plogui, que ja m'encarregaré jo
de volar més amunt dels núvols,
tal i com m'han ensenyat els nadons,
que ells, i les papallones, són els que més en saben de felicitat i de volar.

Ara vol, ara mir per sota de jo mateix,
ara, ric per damunt dels que miren el cel,
ara tenc un déu ballant dins jo,
que no em domina, però m'alegra.

Anàvem a cercar estrelles,
perquè en part,
volíem deixar d'existir.

Jo alç la mà senyalant la Lluna i dic:
has vist quina estrella més gran que hi ha?
Tu em mires i comences a riure.
Jo, sense deixar de mirar la Lluna, també ric,
i en aquell moment,
podríem haver deixat de riure,
i tal vegada, les estrelles
i el silenci s'haguessin fet còmplices
de la nostra no-existència,
Però ens havíem adonat
que la Lluna no estava tan enfora de nosaltres,
sinó que és en realitat, la part humana
que estava darrera de les nostres rialles.

Tu i jo som com un pistatxo tancat i les coses són com són, ens hem de llevar la idea de que tot ha d'anar bé. Pensa en la vida d'un pistatxo tancat, és a dir, quin sentit té? ningú se'ls menja i acaben a un cendrer d'un bar amb la resta de clovelles. Podriem dir que la vida del pistatxo tancat no té ni tendrà sentit mai; què trist no?- pensareu molts de vosaltres-. No hi ha res de trist en aquestes coses. Al pistatxo no li importa res del que ens importa a noltros, com tampoc no li importa que se'l mengin o no. I pensareu, però voltros dos, no sou com un pistatxo, és a dir, vosaltres teniu consciència i voleu que ses coses vos vagin bé i xerrant metafòricament que algú vos destapi i vos mengi i ser saladets, amb la pell marro i la carn verda. I aquí esta el tema, la clau, l'essència del problema, em de trobar-li la gracia i mentalitzar-nos del fet de ser una cosa molt diferent de la que ens havíem pensat, no se si m'explic, ens hem d'alliberar de la idea que tenim de nosaltres mateixos, com el pistatxo, ell no ho sap que ho és, ni que se l'han de menjar, ni que després per causes genètiques no s'ha obert, etc, etc, i la clau per entendre-ho tot es acceptar que un pistatxo tancat té tant de sentit com un pistatxo obert.

Posem la vista cap a l'infinit, tot tendeix a ell, igual com tot tendeix a canviar cap a bé. Intenta no voler intentar canviar les nostres cartes, simplement dedicat a jugar-les d'una altra manera, com ho faria un pistatxo tancat tal vegada.

-I com se diu pistatxo en català?
-Festuc, però dit en veu alta sona molt malament.
-idó tu ets el meu festuc tancat preferit.

Gràcies a Joan Miquel Oliver, ésser sublim.

No és casualitat que la llum es lligui a les tenebres.
No és casualitat que plegats ens hagem inventat les nits,
les llunes, els beures, les angoixes i els misteris.
L'uni-vers s'ha comprimit. La seva màgica expansió
s'ha fet petita, indefensa, poruga, desesperada.

No es casualitat que la llum es lligui a les tenebres.
No és casualitat que la dignitat m'hagi arribat en forma de persona
ni que la sempre teva-mirada m'hagi causat canvis.
Una sempre teva-mirada que ara no demana ajuda, més no la vol.
Una sempre teva-mirada que tornarà a reviscolar,
perquè no és casualitat que la llum es lligui a les tenebres,
i és que després de la tempesta sempre arriba la calma,
igual com després de l'estiu ve la tardor i tot comença
a prendre l'aire del nadal.

I tanmateix no vendrà d'una paraula, que sé que tornaràs a ser llum.

Com un lliri/persona

Pensad lirios
que se haya de viaje
el que os mira.
Îo Sôgi.

La mort només és si la penses.
Pau Castanyer.

Com un Lliri/persona

És fugaç el viatge,
i tot i així,
no acaba mai...

La vida no ens és pròpia,
se'n imposa de manera subtil,
ens acarona les orelles i ens diu:
tranquil, ja sóc aquí,
t'agafaré de la maneta
i t'ho ensenyaré tot.

És fugaç el viatge
i la mort ens amenaça
tanmateix, el meu esperit,
anirà sempre agafat
de la mà de la vida.

És fugaç la vida,
prô contemplant els lliris
és fa més bella,
i et puc assegurar,
que els lliris no moren,
perquè no pensen...

I a vegades, m'agradaria ser un lliri
i no haver de morir mai.

Sovint somiam desperts,
sovint volam dins vigílies inventades
i ens recream damunt les nostres quimeres impossibles,
i les superam.
I tot i que sigui per un moment,
el somni dels utòpics cavil·losos,
es pot fer realitat:

L'aire comença a empènyer la sabata,
suau,
suaument,
enlairant-se a moments
a contrapunt d'un metrònom,
com una fulla seca a la tardor
que ja fa temps ha perdut el nord
que tal vegada, s'inventa el sud,
que ja ha descobert el misteri
d'una llàgrima que cau per un penya-segat
i arriba al balcó de Julieta
on Romeu viu sense rancor ni odi,
i la besada mortuòria encara no ha arribat,
on la rosa sempre escamparà el seu aroma,
tot i que el seu nom sigui un altre.

Arriba el moment en que la fulla
cau a l'aigua esmorteïda,
apaivagada, atenuada...
llavors la sabata pren forma de barca.
Ara són els oceans que esperen
els cavil·losos nàufrags.
L'origen de la natura s'introdueix dins ells
i creuen tornar petits,
i grans d'esperit,
i les engronsades de la barca
sols serveixen per fondre's cada vegada més
amb la decència i la netedat de la mar.
Enmig de la mar sols arriben a divisar
una rontonda anomenada amor,
i la pròpia corrent del tràfic
els fa romandre dins ella
fins que tornen a obrir els ulls
i s'adonen que la vida sols camina
amb els que s'estimen tan la vida.

La mar que tot ho engoleix
és incapaç de poder acceptar
la seva condició de filla única
mimada de Lluna.

M'hagués agradat que la primavera
no s'hagués acabat
i que tots els carrers
encara fessin olor de taronger,
de flor de vida,
de femella que s'obri al món
després d'un hivern tancada
dins teles innombrables,
de cambres inescrutables,
de massa estufa i poc ballar...

I ara si pogués aturaria el temps i la mar.

E. 7/08/08

Aquesta sempre teva-mirada.

Et creuares a ma vida,
d'ençà, vaig deixar de somiar la vida,
i vaig començar a viure el somni.

La sempre teva-mirada,
tot i estar lluny,
la not, la sent, em parla:
és confessa com a confident
a la llunyania.
Em vigila, m'estima
amb ganes de voler volar.
Em porta aromes càlids,
tropicals, d'amistat.

La sempre teva-mirada,
em clava la seva parpella
just al centre de l'ànima.
M'escorcolla tota la meva essència,
i te la fas teva, i jo t'agaf la teva,
i ens convertim en volcà,
i som més foc que no persona,
i cremam el rostoll de mala vida,
i és com qui torna a somiar,
i és com si la ficció superés la realitat
i és com si el cel se'ns quedés petit per tu i per jo.

La sempre teva-mirada
em fa inventar mots absurds,
m'embetuma amb aquesta olor
de rosa càlida,
i fa que em reinventi el significat
de la paraula pau
Amb aquesta sempre teva-mirada,
aconsegueixes que tot el meu uni-vers
es magnifiqui dins la teva única presència.

eMilio 15/08/08

sota els efectes de les llàgrimes de Sant Llorenç

Ho crec ho vull ho sóc
ho estic ho faig ho sóc
blanCalluM

de pens, de dic, ho sóc
de sent, d'escric, ho sóc
d'agost, de fons, ho sóc
de sempre, rumiant, ho sóc
de mar, de peix, ho sóc
de crear, de sent, ho sóc
de xerrar, de ballar, ho sóc
de raig, de maig, ho sóc
de tu, de tots, ho sóc
de jo, de mi, ho sóc
de pany, de clau, ho sóc
de sol, de sort, ho sóc
d'aigua, de moll, ho sóc
d'estel, de riu, ho sóc
de verd, de groc, ho sóc
de plor, de món ho sóc
de riure, de son, ho sóc
de llàgrima, de fang, ho sóc
ho sóc, Ho ets?
Ho som.

eMilio
Samy
11/8/08

Avui

Avui he notat com el temps
es burlava de jo dins la cuina.
Jo, encoratjat, amb els collons plens
li he dit que em deixés en pau,
que no per ser rellotge
posseïa més temps.
Ell, amb un suau tic-tac
em va donar la raó.
A la fi ho vaig entendre.
Ara, vaig pel món fora cap conflicte.
M'entaban amb qualsevol flor,
amb qualsevol núvol,
amb totes les paraules
paraules
paraules...
i la gent em mira i riu:
Mira'l el despreocupat!
I jo, que encara ric més pens:
infeliços! Vosaltres teniu els rellotges,
però jo tenc el temps!

Tots 2 al mateix número del dau.
Joan Salvat-Papasseit

Atzar

Com qui no vol la cosa,
mentre camín,
amb la llum del sol de dia
o la de la lluna de nit,
m'adon que TOT
és qüestió d'atzar:

Que la vida
t'estima o et menysprea
segons la cara de la moneda.

Que, a vegades,
segons la carta treta
tot canvia de rumb.

Que els retoladors
s'assequen,
i els has de canviar.

Que tot plegat,
és paper,
capaç d'arruar-se.

I que amb un dau,
es pot demostrar
sí Déu existeix,
sí som lliures,
si estimam
tot sabent,
si estem a la mateixa
la mateixa cara
el mateix número
si quan ens miram,
no xerram.

Grandíssima vetllada, purament sensacional.

Gràcies a tots per venir, per participar, per gaudir, per escotar, per opinar, per organitzar, per movilitzar, per disfrutar, per viure, per somiar, per recitar, per riure, per TOT!

Somni III

Mira com dansen
els nans silvestres
mentre parlen
amb l'ondina
de la llacuna
són com petites llums
que em condueixen
a la felicitat més sublim.

Somni II

No era tard, no era prest,
no feia fred, no feia calor,
no hi havia llum, ni tampoc claror,
no plovia, no hi havia sol,
ni lluna, ni núvols,
ni estels, ni cel,
nifum, ni sons,
ni flors, ni plors,
ni tan sols temps...

La mar em parlava,
alhora, m'ofegava,
tot era blau,
tot era buit,
tot em desesperava
causa i efecte
d'una impotència
extrema i esfereïdora.

Sols la veu del mar
i una perla.
Una perla gran
que volia ser posseïda per jo.
Però el reflex d'aquella perla
em retorna un rostre
que no era el meu.

Somni I

Un drac foragitat
envestia
incidia
insistia
dins un cos.

Flamerades que
fonien
adaptaven
doblegaven
certs excessos.

Lluita interna dins el pit,
un judici s'anuncia
amb trompeta vibradora
que recorda que tot home
és conscient dels seus errors.

Però el drac
fonia
destruïa
aniquilava
el meu pit.

Avançava amb
peus de plom
contundència
sentenciant.

No pot amb tot.
Sempre queden dos
castells de roca dura
porta oberta
i amb un somriure.

XXX

De la tranquil·litat neixen
les ganes de viure,
de viure fora preses,
i de les preses fer-ne vies,
vies cap al suïcidi sideral de la rutina,
que ens engoleix la vida a termini fix.

Jo et propòs un joc,
uin joc que no és tan joc,
que és més vida de llibre,
del llibre dels impossibles
que tot ho fa possible.

Jo et propòs caminar damunt
les aigües i arribar a Nova York.
Volar el més lluny possible,
i arribar a un altre món,
cantar fins que les nostres veus
facin sortir el sol a mitja nit.
Parlarem amb els dofins,
i ells escoltaran, i després
realitzaran els desitjos confessats.
Contarem les estrelles:
dos mil vuit-centes dotze,
i me'n falten noranta...
inventarem la lluna,
les dunes i les espurnes.

La tenim. És nostra.
La vida que volíem,
però que no volíem dir
perquè no se'ns escapés,
volíem que no volés,
que se'ns guardés,
aquesta vida,
la teva i la meva.
Que no volen, però volen
més alt que mai.

Vers, verdor, joventut i ganes d'encetar una festa!

Si podeu veniu, és una bona manera de saludar l'estiu i despedir les plujes i altres calamitats climàtiques pròpies de l'hivern

dins un vals

Caiem i dansam,
i tornam a començar.
Caiem i dansam,
i aquest cop ens hi quedam.
Esclafats,
rebentats,
ens deixam emportar,
dins un vals,
amb el temps exiliat.
En un bar:
Sempre complicitat.
Espantats,
prô mai anul·lats.
Llibertat,
per viure amagats
dins un vals,
amb el temps exiliat.
Cada so,
un moment no oblidat,
i dansar,
al ritme del vals,
i pensar
que tot és davant,
i viatjar,
més enllà de la mar,
i cantar,
que és millor que parlar,
somiar,
que caiem i dansam,
i aquests cop ens hi quedam,
abraçats
rient,
pensant,
sense parlar,
dins un vals,
amb el temps exiliat

Possiblement les meves paraules
tenguin el mateix efecte que una bomba
en ple poblat d'Irak.
Caos.
Mal.
Desastre.
Masacre.
Odi.
Dolor.
POR.


Mirall de la realitat
desfigurat per culpa de la teva única i implacable imatge.

Samy

I de vegades, m'agradaria ser tan petita, tan petita, i no haver d'existir...

XXX

I venga caos,
i venga destrucció,
i venga mort,
i odi,
i venga imatges desfiguradores de realitats ocultes...
sols queda esperar:
l'esclat de l'estiu,
la cridada de la mar,
la llum de la festa,
la veu de l'esperança,
el so de la sinceritat,
el crit foragitat de l'amor,
i oblidar...

Rutina VS Poesia

El televisor té el volum alt,
quasi tant com la ràdio mun pare.
Un setrill cau enterra,
tetraedres de vidres
que perfilen realitats ocultes
mesclades amb oli.

La gossa que s'espanta
lladra harmònicament
mentre sona el telèfon
i ningú l'agafa.
Tal vegada era un mag
que volia demanar-me
un conjur per la felicitat.
Un xiuxiueig ve de fora,
són les tomatigueres
que volen créixer fins tocar el Sol,
i així ballar amb estrelles,
dracs i qualque mussol.
A l'ombra del tendal
dues formigues
es conten la vida,
contemplen el món,
gaudeixen de tot!

Si aixecam els ulls,
núvols i més núvols,
cadascun diferent,
amb uns habitants,
amb uns pobles,
amb unes costums
i amb unes manies
vers el núvol veïnat,
tot plegat, amb una història.
Ara la gossa ja no lladra.
Ara cava.
A saber quin ésser mitològic
se li apareix avui de sota terra!

D'allò que tu en dius rutina
jo m'estim més dir-li, poesia.

Quina xafogor! No és d'estranyar
que tots els versos que escric destil·lin
gotes d'aigua amb arena mesclades amb sal
Aquella, que refresca la nostra pell,
i la captiva,
i la fa seva,
i ens obliga a romandre dins ella,
i ens abraça,
i s'arrapa.
Ens posseeix els braços,
i les cames,
i les orelles,
i finalment, ens fa insensibles a la raó.

Temps era temps, on jo m'alimentava d'ella
ve de família, però jo vull anar més enllà...
vull fer-me-la meva,
vull assaborir-la
i abraçar-la,
vull fondrem dins la seva immensitat,
i així perdre'm dins ella,
i vull trobar-me com ella, dins l'origen.

Poema a la princesa automàtica

Què on és la poesia?
Limitat a buscar-la
allà on tu saps que és,
dins cada persona,
cada sol,
cada lluna,
cada espurna,
cada món,
cada fulla,
cada mirada,
cada llàgrima,
cada ull.

Què corr?
No serà ni a tu ni a jo
a qui ens deixi enrere.

27
04
08

Humà, massa humà
Nietzsche

XXIV
Sóc el que odia la contradicció
i el que es contradiu a cada passa
que fa per la gespa cap al tronc.
Sí, sóc humà, massa humà.

Sóc aquell que parla amb un gest
i fa gestos que no parlen ni otorguen
que s'amaguen rera el vent
Sí, sóc humà, massa humà.

Sóc aquell que arrabassa caretes
i se les posa amb cada gota d'alcohol
i m'empeny a un acte d'inconsciència.
Sí, sóc humà, massa humà.

Sóc aquell que cerca la il·lusió
i es desil·lusiona amb cada cop
amb cada torçada de turmell.
Sí, sóc humà, massa humà.

Paraules que m'alteren,
que em provoquen dèries,
que em martiritzen,
que em claven a la desesperació
tot cercant una solució.
Que es repeteixen fins el fàstic:
Humà, massa humà.
Humà, massa humà.

Basta!
Clavaré les cames a la terra,
i hem nodriré d'ella.
Ningú em podrà tornar a dir:
Ets humà, massa humà.

Espurna,
Paraula,
Silenci,
Poesia.

Voltros sou l'aigua
que alimenta el meu tronc.
eMilio (27/04/08)

Vaig topar amb el melic i li vaig
ficar el dit a dintre per tapar-l'hi,
perquè no se'm buidés tot ell per allí.

Mercè Rodoreda

Pel melic,
just al centre del teu cos,
just al centre del teu món,
per allà on et van
alimentar quan no eres nata.
Per allà on el teu jo
es perfila més bell.
Allà comencen les meves fantasies
i s'alimenten les meves dèries.
I el tap, no per por,
per plaer, com si fos
el lloc més místic del teu cos,
com si fos el jardí de l'Edèn
i jo em volgués impregnar
d'aquesta màgia,
d'aquesta essència,
d'aquesta força que domina dins tu
i que em fa totpoderós.

Els efectes d'una mirada

Tócame la cara que me tiembla
el alma
Facto delafé y las flores azules

T'he vist apagada.
T'he vist que dormies.
T'he vist animada.
T'he vist que pensaves.
Al·lucinada, cremada,
pensativa, alterada.

T'he vist contenta.
T'he vist que menjaves.
T'he vist enamorada.
T'he vist que somiaves.
Irònica, potent,
arcaica, sexual.

T'he vist baixa.
T'he vist que no atures.
T'he vist perdent.
T'he vist que vivies.
Silenci, mentida,
mirada, plaer.

T'he vist odiant.
T'he vist que menties.
T'he vist actuar.
T'he vist que parlaves...

T'he vist i m'encantes,
toquem la cara
que em tremola l'ànima.

Flordeneu

Tancada dins d'una gàbia, allunyada molt d'aquí, a un paratge hostil i inhòspit, on el sol no arriba a il·luminar mai, allà on l'única llum que existeix és la dels llamps... Allà on els núvols negres tapen el cel per complet, allà on les muntanyes són altes, abruptes i nues, on la terra és agre i les plantes no neixen, on les ones del mar colpegen amb insistència els alts penya-segats de la costa amb una força comparable a la d'un cicló. Allà, just allà, a la part més alta de la més alta torre es troba la gàbia de la deessa de la innocència.
El regne de la meva deessa ha quedat abandonat i a saber quan tornarà. Les seves virtuts han caigut a l'oblit i la seva llum es comença a apagar. Mor la reina de les fades, i amb ella la il·lusió d'aquells que viuen en la ignorància i en l'anonimat. I des de lluny un nin somia armar-se cavaller per brindar grans batalles en honor de la seva reina.
-Per la reina Flordeneu! Exclamaria amb veu potent i es llançaria a la batalla sense pensar-s'ho ni un moment.
“Que la gràcia de les fades entri en tu, i et salvi de la mort”. Aquestes foren les pregaries que s'escoltaren des de el món de les fades de boca d'aquelles que encara brillaven. I així va passar, que el petit cavaller armat amb un escut amb el símbol de la flor, i una espassa blanca com la neu, va arribar a la part més alta de la més alta torre i va salvar a la reina Flordeneu.
En recompensa, la reina de les fades el va agafar per un dit, i li va dir: ara que ja m'has vist, que m'has salvat, et mereixes la recompensa que mai cap humà no ha tengut. I de cop i volta la fada i el guerrer s'enlairaren i començaren a volar, cap a munt, molt a munt, fins que deixaren de sentir el remor de la mar colpejant les roques, fins que deixaren de veure aquella terra seca i tosca, fins que deixaren de veure aquella torre maleïda que havia quedat mig esbucada, fins que sobrevolaren els núvols de tempesta, fins que el sol els il·luminà la cara i una cort de fades vengué a rebre'ls. I allà, just allà on el sol brillava més que mai, i on el vent era agradable començava un nou món. Un món màgic, amb una reina màgica. Un món on el desordre no tenia lloc, on la vida s'escampava a cada passa, on les flor, cada una diferent, teixien un brodat immens, on els arbres s'aixecaven alts i esvelts, perfectes però deformes, on fins i tot la presència d'una pedra era motiu del més apreciat poema èpic. Era un món fantàstic que amb la arribada de la seva reina havia recuperat la seva esplendor. El temps d'estada del guerrer s'acabava, havia de tornar al seu món, la reina i les demés fades el convidaven a romandre allà il·limitadament, però hagué de rebutjar l'oferta, després de la gesta, havia de tornar.
Flordeneu l'acompanyà a la sortida del seu món, de cop i volta tot el paisatge fantàstic del món de les fades havia desaparegut, tampoc era al seu món, ni tampoc a la terra trista on tenien a la fada tancada, era, era... no sabia on era, però tot era fosc i només hi eren ell i la Flordeneu. Es van acomiadar, el guerrer li va dir: No crec que pugui tornar a salvar-te una altra vegada. La fada va riure i va afegir: ja mai més no hauràs de tornar sinó vols, perquè mentre creguis amb jo, existiré, existiré i et protegiré des d'aquí.

I el nin va despertar.

Felicitats! ^^

No podia felicitar-te sense xerrar de la vida, tema que darrerament m'agrada tractar tant, i és que fa just 19 anys que vares nèixer, però personalment, crec que nosaltres, les persones, ens passam la vida nasquent i, per tant, morint infinites vegades. A tots qualque vegada se'ns a mort una esperança, un somni, un desig, una il·lusió, i en part, aquestes il·lusions i esperances han provocat que nosaltres moríssim un poc més. Però de la mateixa manera que moren somnis, il·lusions, desitjos i esperances, també en neixen. Amb cada somriure, amb cada passa que fas pel teu camí, amb cada flor que els teus ulls miren, amb cada despertar, el nostre esperit reneix. I tu, avui dematí t'has proposat nèixer un altre cop, i ho has fet com mai abans no ho havies fet. Has nascut pletòrica, fina, dolça, amb uns ulls que brillen i rebosses alegria i un somriure d'orella a orella, com si el teu únic objectiu en aquesta nova vida que has començat quan t'has aixecat del llit fos riure, i esper, que aqeusta nova vida fructeri com tu vulguis, que la guiïs per on tu vulguis i deixis de pensar que la vida és una filla de puta que té un "nosequé" que t'empeny. No! Ara més que mai has de saber que tu tens les rendes del teu camí, de la teva vida, i que no hi ha RES que no puguis aconseguir i que tens una gent fantàstica al teu voltant que t'admira, t'estima i està disposada a donar la meitat de la seva ànima per una persona com tu.

Una abraçada molt forta i no deixis que res t'espenyi el dia.

T'estim

(perdona les faltes, però ho he fet a corre-cuita...^^)

Viure o esperar?

Vius o esperes? (grillart)

(primera part)

M'arrenques la ment,
em mires de ple,
em robes el seny,
et mir, i et dic:
vius o esperes?

L'espera és del temps,
i què és el temps?
El temps és despertador de somnis,
constructor de presses,
menjador de bons moments,
però mai creador.
El temps tortura la vida:
La fa difícil, la limita,
l'estronca i l'estripa,
la fa curta o llarga
a la seva voluntat,
ens condiciona
i és motiu de llàstima;
I si el temps et tortura la vida,
digues, a qui abandonaràs?

En canvi, la vida és de l'acció.
La vida és sentiment,
creadora d'altres vides
productora d'emocions,
d'eufòries, d'abraçades,
galtades i besades.
La vida és germana bessona del món.
Món que tu i jo recorrerem
-si deixes d'esperar-
i te'l mostraré tot,
fins que arribem a l'infinit,
i llavors, el món, tu i jo
serem éssers d'acció.

Ni viure ni esperar

Ser

Pensar

Somiar

Riure

Vigilar

Cuidar

Plorar

Incidir

(i reincidir!)

Però mai

ni viureni esperar...

Creadora de somnis, conductora de paraules

(segona part)

I que és, ser,
pensar,
somiar,
riure,
vigilar,
cuidar,
plorar,
incidir,
i perquè no, també reincidir
més que viure?
La vida no és més que aquell arbre
que floreix amb cada ser,
cada pensament,
cada somni,
cada rialla,
cada vigilar,
cada cuidar,
cada plor,
cada incisió
i reincisió...

Tot es viure i viure és tot!

Al cul tenc una flor

-Al cul tenc una flor.
-Com un camp de futbol!
-I si la veus,
-l'anima s'exalta.
-I colorins s'expandeixen fins a l'infinit.
-L'infinit? L'infinit i més.
-i més i més.
Fins arribar al fons de les nostres ments.
-Fins que tot quedi sota un aroma de cul i flor.
-Salvatge, innocent,
-però pulcra.
-Estel·lar.
-Terrenal.
-Creadora i captivadora de somnis.
-Puc acabar?
-Clar.
-Però al cap i a la fi olor a cul i a flor,
més a cul que a flor.

Poema fet a mitges

amb la creadora de somnis

i condutora de paraules...(L)

Sota els efectes de l'addicció

Perquè em fa mal una butxaca,
i duc sabates per capell.
Perquè duc abric polar a l'estiu
i màniga curta a l'hivern.
Perquè pens: irracional
i irracionalment em veig.
Perquè avanç a marxa enrere,
i m'atur marxa endavant.
Perquè mir un televisor
i uns nans em fan l'ullet.
Perquè em sec a la butaca
i floreixen flors al clatell

Perquè mai una substancia fou tant important.
Perquè gràcies a ella l'anima se m'ha exaltat.
Perquè ja no m'imagín la vida sense ella.
Perquè ara ho puc afirmar, en sóc addicte,
i ara hi vaig ben col·locat.
Sobredosi de llet condensada al meu cos
versos bojos al fol.

Gaudiu-lo

http://www.youtube.com/watch?v=e_FAl91ztlM

No se li coneix títol

La nit tan intensa m'ha portat
aquesta matinada tranquil·la.
Predomina un silenci plàcid.
A la plaça caminen els primer transeünts.
Jo, sense forces i amb l'anim baix,
camín entre carrers que em porten a llocs inhòspits.
No em puc avenir del que has fet.
Sols tu ho saps.
La vida m'abandona a termini fix,
l'estat d'ànim
es simplifica a la seva mínima expressió.
Però llavors, sols llavors,
un raig de sol
fa presencia al món,
les flors tancades s'obrin
com qui idolatra un Déu.
I fou tan maca aquella imatge,
m'ompli tant,
m'impregnà tant de vida,
que aquell heroi interior que tots portam a dins
va sortir a fer front a tots els temors.

Els batecs del meu cor
i també els de la ciutat es van accelerant.

Ja és aquí

Els cors comencen a canviar de cançó,
les olors volen entre els nassos curiosos,
els arbres treuen flor,
el sol sembla d'or.

La gent riu, canta i balla
la felicitat surt per tots els porus de la pell.
Els tarongers desprenen dolços aromes,
i predomina la tranquil·litat.

Les ombres són cercades,
les carns desitjades,
les brises agradables,
les platges estan més properes.

Els animals s'estimen.
Els humans es desitgen.
Les aus incuben
i neixen fades
i neixen ésser amb ales!
Però la gent calla,
no fos cosa que s'espanti.

Però jo, jo l'he vista.
Ha vengut amb una corona de roses,
amb un tel que suggeria tot el seu cos,
amb animals que reposaven al seu cap,
amb una veu dolça i càlida,
amb un missatge ben clar:

La primavera ha arribat!




(enguany s'ha adelantat... =D)

Sent la nit, vivint la nit

La nit m'acull,
la nit, té aquesta habilitat màgica
de fer desaparèixer els problemes.

La nit m'empeny,
i em fa dibuixar figures al fons
de la meva ment.

La nit m'entén,
com si la seva foscor
fos la meva única confident.

La nit m'abraça,
i em diu, tot es possible,
tot té remei.

La nit m'acarona,
m'embetuma, m'acull
al terme de l'impossible
i vol que ens fem un de sol.
Que ens fonguem a l'obscuritat
del gran temple,
i junts cercar noves ments
nous amics, nous amants,

noves formes d'estimar.

Veritable Fe

N'estàs segur?
M'ho pots jurar?
M'ho pots garantir?
Creus amb les teves paraules?
Hi ha alguna llei que digui el contrari?
Penses què per no viure de manera poètica tens més raó que jo?
NO,
definitivament no!
De cap de les maneres!
Mai no aconseguiràs que deixi de pensar,
que si tir una fulla, aquesta es pot convertir en papallona.

Del cop al perdó

Cops en forma de paraules,
suor en forma de llàgrimes,
empentes que intenten enfonsar
les penes i cercar el perdó,
alenades fortes i ràpides
tan desesperades com els sentiments
de fa dos anys.

Després, un vespre de cel vermellenc,
fou testimoni d'unes paraules sinceres,
d'unes passes mal guiades,
d'unes vides mig perdudes,
d'un tremolor de cames
que anticipà
el moment que tant havia esperat.

Llavors, les idees volaven,
els sentiments escarrufaven
i les paraules llauraven
les vies del perdó.

Del cop al perdó,
del perdó, cap al futur.
I al futur amb tu.

Resposta de na blanCalluM

Barcelona 3/3/2008

I perquè no? També d’agres i de mal pair!
Ei, aquí hi ha ganes primigènies, volers com el qui vol un nas, un nas fred com el de la musa que se cerca, que se troba, que se plora, que s’estripa, se venera, s’imagina, se dibuixa i que s’engendra des de lo més endins de la pregunta, on són les musses? I allà dins, a més de llum, hi ha patiment, i hi ha dolor, i el dolor, com els inferns, també té fred, i vol calor... esper, sincerament, que continuï abraçant-se per les fulles i exagerant les sensacions fins al darrer sospir de la paraula... que és un sospir mortal, ebri d’eternitat fins l’última espurna de l’amor.
I un poema del poeta aventurer, furgador de la punyenta veritat que ve d’en terra, no de vells records.

MANOBRE

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l’espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.
És l’edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l’origen;
qui, però, en sap el final?
Flamígera catedral
d’impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!

Joan Vinyoli
(del llibre A hores petites)

Moltíssima sort!

blanCalluM

Moltíssimes gràcies per haver dedicat un racó del teu temps a llegir els meus poemes i moltíssima sort a tu també!

Amagatall secret

Imagine't que podem,
que en sabem,
que ho aconseguim,
que ho feim realitat,
que ens encongim.
Que viatjam per la immensitat
d'un cossiol,
ens instal·lam a la vora d'una fulla
i restam per sempre abraçats,
en un estat d'èxtasi infinit.

A la teva búsqueda

un nas fred com el de la musa que se cerca,
que se troba, que se plora, que s’estripa,
se venera, s’imagina, se dibuixa i que
s’engendra des de lo més endins
de la pregunta, on són les musses?
BlanCalluM

Remèn dins dels calaixos,
cerc i cerc, però no la trob.
On és?
Espelmes perfumades,
bosses d'oliveres,
fotografies marginades,
robes estripades,
bolígrafs que no pinten
i pintes que no pentinen.
I la inspiració, on és?
On són les meves muses?
On és aquella força que cohesiona l'univers?
On és aquella llum blanca?
On és aquella il·luminació de Déu?
Les muses, decapitades.
La força, estripada.
La llum, molt lluny.
Déu, ha mort.

Però tranquils, no passa res,
perquè aquestes forces són sagrades!
I com a tals, renaixeran com el fènix.

On? no ho sé pas,
però les cercaré,
i començaré per tu.

A la petita rateta

Cau la nit, la lluna fa jutipiris al cel
i crea imatges al finestró de casa.
Al llit, dos cossos.
Al sostre, una sargantana.
A la meva ment
una imatge, els teus cabells banyats,
una olor, el teu perfum,
un so, del gemec primigeni
un gust, el dels teus llavis,
una sensació,
ai! aquella sensació!
Inoblidable, incommensurable,
inimaginable, infinita,
extraordinària, meravellosa,
exagerada, fantàstica!
Preciosa...
jo vull un nas com el teu...
fred
molt fred.

Sols per tu

Sé que dic, i sé que pens
i que no sóc el primer que ho fa...

Sols per tu

Dic casa, i pens balanci.
Dic bressol i pens cançó.
Dic bicicleta i pens mercat.
Dic ulleres i pens verd.
Dic tambor i pens agulla.
Dic viatge i pens en cinc.
Dic matinada i pens llit.
Dic dinar i pens piscina.
Dic família i pens dissabte.
Dic balcó i pens focs artificials.
I dic, i dic i pens
i pens i record,
i record i ric,
però també plor,
però m'és igual.
Perquè el record esdevé consol
i el consol amb energia per seguir endavant
i el record em fa pensar,
i si pens, dic.
I pens padrina i dic amor.